declaracions clares i objectives que resumeixen l'estat real de veneçuela i la visió de caos que transmeten els mitjans de comunicacio locals i globals. Professor Vladimir Acosta. de l escola d'Historia de la UCV
http://radiomundial.com.ve/yvke/files/32k_20071108_desm_vladimir_acosta_503.mp3
dilluns, de novembre 12, 2007
diumenge, de novembre 11, 2007
el rei no és un ninot!!: té veu i cervell propis!!
Video de 3 minuts dels fets ocorreguts a la cimera i les seves reaccions:
dissabte, de novembre 10, 2007
Nuevo capitalismo. Ignacio Ramonet
Al tiempo que el discurso crítico -llamado en otro tiempo altermundialista- contra el horror económico se enreda y se vuelve repentinamente inaudible, se instala un nuevo capitalismo, todavía más brutal y conquistador. Es el de una nueva categoría de fondos buitre, los private equities , fondos de inversión rapaces con apetito de ogro que disponen de capitales colosales (1).
El gran público no conoce bien los nombres de estos titanes: The Carlyle Group, KKR, The Blackstone Group, Colony Capital, Apollo Management, Partners Cerberus, Starwood Capital, Texas Pacific Group, Wendel, Eurazeo. Y al abrigo de esta discreción se aprestan a apoderarse de la economía mundial. En cuatro años, de 2002 a 2006, el monto de los capitales reunidos por estos fondos de inversión, que recogen dinero de los bancos, de las empresas de seguros, de los fondos de pensiones y de los bienes de particulares muy ricos, pasó de 94.000 millones de euros a 358.000 millones. Su capacidad financiera es fenomenal, supera los 1.100 millardos de euros. No hay quien se les resista. El año pasado en Estados Unidos los principales private equities invirtieron alrededor de 290.000 millones de euros en compra de empresas, y más de 220.000 millones sólo en el curso del primer semestre de 2007, haciéndose así con el control de 8.000 empresas... Ya un asalariado estadounidense de cada cuatro, y un asalariado francés de cada doce, trabaja para estos mastodontes (2).
Después del Reino Unido y Estados Unidos, Francia es el principal blanco. El año pasado se apoderaron de 400 empresas (por una suma de 10.000 millones de euros) y administran ya más de 1.600. Marcas muy conocidas, como Picard Surgelés, Dim, los restaurantes Quick, Buffalo Grill, Páginas Amarillas, Allociné o Afflelou, se encuentran bajo el control de los private equities , casi siempre anglosajones, que ahora planean sobre gigantes del CAC 40 (3).
El fenómeno de estos fondos rapaces surgió hace quince años, pero estimulado por créditos baratos y a favor de la creación de instrumentos financieros cada vez más sofisticados, cobró en los últimos tiempos una dimensión preocupante. El principio es simple: un club de inversores afortunados decide comprar empresas a las que inmediatamente después administra de manera privada, lejos de la Bolsa y sus normas coactivas, y sin tener que rendir cuentas a accionistas puntillosos (3). La idea es eludir los principios mismos de la ética del capitalismo apostando exclusivamente a las leyes de la jungla.
Concretamente, las cosas suceden así, según la explicación de dos especialistas: "Para adquirir una empresa que vale 100, el fondo pone 30 de su bolsillo (se trata de un porcentaje promedio) y pide prestados 70 a los bancos, aprovechando tasas de interés muy bajas. Durante tres o cuatro años reorganiza la empresa con los administradores que tenía, racionaliza la producción, desarrolla actividades y capta toda o parte de las ganancias para pagar los intereses... de su propia deuda. Después de lo cual, revende la empresa a 200, por lo general a otro fondo que hará lo mismo. Una vez devueltos los 70 pedidos en préstamo, le quedan 130 en el bolsillo, por una puesta inicial de 30, es decir, más del 300% de tasa de retorno sobre inversiones en cuatro años. ¿Quién da más? (4).
Mientras personalmente ganan fortunas demenciales, los dirigentes de estos fondos practican sin escrúpulo los cuatro grandes principios de la racionalización de las empresas: reducir el empleo, comprimir los salarios, aumentar los ritmos y deslocalizar. Alentados en esto por las autoridades públicas, que como hoy en Francia sueñan con "modernizar" el aparato de producción. Y en perjuicio de los sindicatos que ponen el grito en el cielo y denuncian el fin del contrato social.
Había quienes creían que con la globalización el capitalismo se daría finalmente por satisfecho. Ahora vemos que su voracidad parece sin límites. ¿Hasta cuándo?
Notas:
(1) Véase Frederic Lordon, "El mundo, rehén de las finanzas", en Le Monde diplomatique , edición española, septiembre de 2007.
(2) Véase Sandrine Trouvelot y Philippe Eliakim, "Les fonds d'investissement, nouveaux maîtres du capitalisme mondial", Capital , París, julio de 2007.
(3) Cotation Assistée en Continu. Índice bursátil francés. Es una medida ponderada según la capitalización de los cuarenta valores más significativos de entre las 100 mayores empresas negociadas en la Bolsa de París.
(4) Véase Philippe Boulet-Gercourt, "Le retour des rapaces", Le Nouvel Observateur , París, 19 de julio de 2007.
(5) Véase Capital, op. cit.
Ignacio RamonetLe Monde Diplomatique
(extret de Rebelion.org, el 7/11/2007)
El gran público no conoce bien los nombres de estos titanes: The Carlyle Group, KKR, The Blackstone Group, Colony Capital, Apollo Management, Partners Cerberus, Starwood Capital, Texas Pacific Group, Wendel, Eurazeo. Y al abrigo de esta discreción se aprestan a apoderarse de la economía mundial. En cuatro años, de 2002 a 2006, el monto de los capitales reunidos por estos fondos de inversión, que recogen dinero de los bancos, de las empresas de seguros, de los fondos de pensiones y de los bienes de particulares muy ricos, pasó de 94.000 millones de euros a 358.000 millones. Su capacidad financiera es fenomenal, supera los 1.100 millardos de euros. No hay quien se les resista. El año pasado en Estados Unidos los principales private equities invirtieron alrededor de 290.000 millones de euros en compra de empresas, y más de 220.000 millones sólo en el curso del primer semestre de 2007, haciéndose así con el control de 8.000 empresas... Ya un asalariado estadounidense de cada cuatro, y un asalariado francés de cada doce, trabaja para estos mastodontes (2).
Después del Reino Unido y Estados Unidos, Francia es el principal blanco. El año pasado se apoderaron de 400 empresas (por una suma de 10.000 millones de euros) y administran ya más de 1.600. Marcas muy conocidas, como Picard Surgelés, Dim, los restaurantes Quick, Buffalo Grill, Páginas Amarillas, Allociné o Afflelou, se encuentran bajo el control de los private equities , casi siempre anglosajones, que ahora planean sobre gigantes del CAC 40 (3).
El fenómeno de estos fondos rapaces surgió hace quince años, pero estimulado por créditos baratos y a favor de la creación de instrumentos financieros cada vez más sofisticados, cobró en los últimos tiempos una dimensión preocupante. El principio es simple: un club de inversores afortunados decide comprar empresas a las que inmediatamente después administra de manera privada, lejos de la Bolsa y sus normas coactivas, y sin tener que rendir cuentas a accionistas puntillosos (3). La idea es eludir los principios mismos de la ética del capitalismo apostando exclusivamente a las leyes de la jungla.
Concretamente, las cosas suceden así, según la explicación de dos especialistas: "Para adquirir una empresa que vale 100, el fondo pone 30 de su bolsillo (se trata de un porcentaje promedio) y pide prestados 70 a los bancos, aprovechando tasas de interés muy bajas. Durante tres o cuatro años reorganiza la empresa con los administradores que tenía, racionaliza la producción, desarrolla actividades y capta toda o parte de las ganancias para pagar los intereses... de su propia deuda. Después de lo cual, revende la empresa a 200, por lo general a otro fondo que hará lo mismo. Una vez devueltos los 70 pedidos en préstamo, le quedan 130 en el bolsillo, por una puesta inicial de 30, es decir, más del 300% de tasa de retorno sobre inversiones en cuatro años. ¿Quién da más? (4).
Mientras personalmente ganan fortunas demenciales, los dirigentes de estos fondos practican sin escrúpulo los cuatro grandes principios de la racionalización de las empresas: reducir el empleo, comprimir los salarios, aumentar los ritmos y deslocalizar. Alentados en esto por las autoridades públicas, que como hoy en Francia sueñan con "modernizar" el aparato de producción. Y en perjuicio de los sindicatos que ponen el grito en el cielo y denuncian el fin del contrato social.
Había quienes creían que con la globalización el capitalismo se daría finalmente por satisfecho. Ahora vemos que su voracidad parece sin límites. ¿Hasta cuándo?
Notas:
(1) Véase Frederic Lordon, "El mundo, rehén de las finanzas", en Le Monde diplomatique , edición española, septiembre de 2007.
(2) Véase Sandrine Trouvelot y Philippe Eliakim, "Les fonds d'investissement, nouveaux maîtres du capitalisme mondial", Capital , París, julio de 2007.
(3) Cotation Assistée en Continu. Índice bursátil francés. Es una medida ponderada según la capitalización de los cuarenta valores más significativos de entre las 100 mayores empresas negociadas en la Bolsa de París.
(4) Véase Philippe Boulet-Gercourt, "Le retour des rapaces", Le Nouvel Observateur , París, 19 de julio de 2007.
(5) Véase Capital, op. cit.
Ignacio RamonetLe Monde Diplomatique
(extret de Rebelion.org, el 7/11/2007)
La preparació del nou cop d'estat a Veneçuela
De manera molt semblant a com es va orquestrar en una conjunció inèdita i ja amplament demostrada entre infiltrats policials de la oposició golpista i antidemocràtica veneçolana, agents i col·laboradors de la CIA i els mitjans de comunicació oligopòlics i conservadors clàssics i hegemònics a la regió, no sense la col·laboració dels mitjans globals, amb la CNN al capdavant, nous disturbis ocorren a Caracas que ens son presentats en forma inversa a la seva realitat per donar inici a la justificació d'un nou cop d'estat al país.
Aquest cop -a l'igual que amb els incidents de Puente Laguno el 2002- es tracta d'una manifestació opositora (antichavista) que acaba la seva legitima -i plenament permesa- protesta als carrers en un criminal atac a la Facultat de Trabajo Social de la Universidad Central de Venezuela, al cor de Caracas- espai on es realitzà bona part de les activitats del 6è Forum Social Mundial el gener del 2006. Coberts per la impunitat que els permet la prohibició de les forces d'ordre públic d'entrar i intervenir al recinte universitari , com a molts altres llocs, pel principi d'autonomia universitària, sense el premis del rector. aquest, també opositor, s'hi oposa fins i tot quan els disturbis escapen a tot control i ha esclatat una episodi de gran violència a ,'interiro del campus.
En arribar-hi ataquen indiscriminadament l'edifici de la faculta tde Treball Social , on es troben aquarterats estudiants progressistes i revolucionaris que recolzen el procés de transformacions que viu el país. Es llencen pedres a l'edifici, es cremen bancs a l'entrada, a les parets de la facultat i sota les finestres de l’edifici, i es llancen, sorprenentment, bombes lacrimògenes al seu interior; un detall significatiu, doncs aquesta es una arma reservada a les forces de control de l'ordre, a diferència dels clàssics cocktais molotov que sí poden fets de forma casolana. En tota manifestació, de gasos lacrimògens només en disposen les forces de l'ordre, i en alguna ocasió son retornades pels manifestants que les prenen mig enceses per reenviar-les als seus propietaris. Però tenir-les d'entrada, com es veu be en les imatges no editades que trobareu al final del següent link,
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=58737
significa que les protestes compten amb algun tipus d’ajudes oficials i amb una organització no purament espontània.
Al link trobareu imatges censurades a Europa, que son prèvies a les que aquí se'ns ha mostrat, com el 2002, fins al cansanci, i que les expliquen i legitimen.
Els estudiants bolivarians son reduïts dintre l'edifici, amb perill d’asfíxia, patint la calor dels focs i impedits d'escapar de l'edifici ni de defensar-se o dialogar de forma sensata amb els atacants, plens d'odi i violència. L'edifici es troba del tot rodejat per col·lectius que com podreu veure al video del link, estan del tot exaltats, ataquen permanentment la persona que enregistra els fets, i mostren una actitud filo-feixista que ens pot recordar escamots falangistes d'altres països.
A tot això els estudiants revolucionaris atrapats, uns pocs d'entre d'ells que disposen d'armes de foc, responen passada una bona estona a l'assetjament, amb trets, dels quals alguns fereixen els atacants. Aquest semblava l'objectiu cercat pels atacants, doncs cap altra resposts sinó una escalada de la violència era lògicament esperable a un atac així. Es parla d'un mort, fet que recorre les noticies del mon sencer, i és desmentit tot seguit, un cop la noticia ja ha corregut mon. Finalment hi ha sis ferits.
A Europa de tot això veiem únicament les imatges dels bolivarians defensant-se i enlloc de parlar del dret legítim a la defensa davant el violent atac gratuït antichavista, se'ns parla de violència gratuïta i indiscriminada de cossos chavistes que entren a la universitat.
Aquestes son les ultimes gotes necessàries per acabar d'intoxicar la opinió pública local i global i per acabar d'omplir el got que justifiqui, com es feu 5 anys enrere, un nou cop d'estat que deposi el president Hugo Chavez i els canvis socials i democràtics que viu el país, un cop que des de tots i cadascun dels mitjans hegemònics a Europa -de la Cope a la Ser, d l'Abc a El Pais, d'Antena 3 a Tv3, com en un nou No-do corporatiu global- s'ha generat per activa i passiva la imatge falsa però eternament repetida d'un president autoritari i populista, ben lluny de la realitat al país, en un distanciament de la realitat que podem constatar en un exemple concret amb la descripció d'aquest atac i la seva resposta. La raó de fons de la protesta se'ns presenta com el rebuig a la reforma constitucional que en paraules de Lorenzo Milà al Telediario de TV1 "eternizará a Chavez en el poder”, com d'altres formes ens ho han deixat entendre els altres mitjans. Obliden de mencionar un detall important. S’eternitzarà només si és votat eternament, doncs la reforma que proposa consisteix senzillament en canviar de la forma nordamericana a l'espanyola, on un Felipe Gonzalez no s'ha de limitar a dos mandats, sinó que si és votat pot accedir a tres quatre o cinc eleccions, com ell féu... només si es votat democràticament. Tanta por és te a la democràcia quan un president revolucionari i alhora democràtic te una popularitat d'entre el 60 i el 80%?
Cal que observem i fiscalitzem bé els nostres mitjans de comunicació hegemònics a casa, els constrastem amb les informacions que ofereixen altres mitjans com
http://www.telesurtv.org/
http://www.aporrea.org/
http://www.rebelion.org/
http://www.gobiernoenlinea.ve/
i observem d'aprop quina actitud i quin posicionament tindran. i si seran enganyats per les seves fonts o ens voldran enganyar de forma plenament conscient. Espanya te molts interessos al país i al continent, que passen justament pel recolzament a les élites tradicionals filo-colonials que han governat des de fa dos segles i l'atac a les varies formes als governants que inicien canvis de justícia social i democràcia com actualment fan Chavez, Morales o Correa.
Vegeu les imatges i el text que en parla en aquest link, compareu-los amb el que ens diuen i ens diran els mitjans europeus, i treieu conclusions per vosaltres mateixos.
Salut!
Aquest cop -a l'igual que amb els incidents de Puente Laguno el 2002- es tracta d'una manifestació opositora (antichavista) que acaba la seva legitima -i plenament permesa- protesta als carrers en un criminal atac a la Facultat de Trabajo Social de la Universidad Central de Venezuela, al cor de Caracas- espai on es realitzà bona part de les activitats del 6è Forum Social Mundial el gener del 2006. Coberts per la impunitat que els permet la prohibició de les forces d'ordre públic d'entrar i intervenir al recinte universitari , com a molts altres llocs, pel principi d'autonomia universitària, sense el premis del rector. aquest, també opositor, s'hi oposa fins i tot quan els disturbis escapen a tot control i ha esclatat una episodi de gran violència a ,'interiro del campus.
En arribar-hi ataquen indiscriminadament l'edifici de la faculta tde Treball Social , on es troben aquarterats estudiants progressistes i revolucionaris que recolzen el procés de transformacions que viu el país. Es llencen pedres a l'edifici, es cremen bancs a l'entrada, a les parets de la facultat i sota les finestres de l’edifici, i es llancen, sorprenentment, bombes lacrimògenes al seu interior; un detall significatiu, doncs aquesta es una arma reservada a les forces de control de l'ordre, a diferència dels clàssics cocktais molotov que sí poden fets de forma casolana. En tota manifestació, de gasos lacrimògens només en disposen les forces de l'ordre, i en alguna ocasió son retornades pels manifestants que les prenen mig enceses per reenviar-les als seus propietaris. Però tenir-les d'entrada, com es veu be en les imatges no editades que trobareu al final del següent link,
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=58737
significa que les protestes compten amb algun tipus d’ajudes oficials i amb una organització no purament espontània.
Al link trobareu imatges censurades a Europa, que son prèvies a les que aquí se'ns ha mostrat, com el 2002, fins al cansanci, i que les expliquen i legitimen.
Els estudiants bolivarians son reduïts dintre l'edifici, amb perill d’asfíxia, patint la calor dels focs i impedits d'escapar de l'edifici ni de defensar-se o dialogar de forma sensata amb els atacants, plens d'odi i violència. L'edifici es troba del tot rodejat per col·lectius que com podreu veure al video del link, estan del tot exaltats, ataquen permanentment la persona que enregistra els fets, i mostren una actitud filo-feixista que ens pot recordar escamots falangistes d'altres països.
A tot això els estudiants revolucionaris atrapats, uns pocs d'entre d'ells que disposen d'armes de foc, responen passada una bona estona a l'assetjament, amb trets, dels quals alguns fereixen els atacants. Aquest semblava l'objectiu cercat pels atacants, doncs cap altra resposts sinó una escalada de la violència era lògicament esperable a un atac així. Es parla d'un mort, fet que recorre les noticies del mon sencer, i és desmentit tot seguit, un cop la noticia ja ha corregut mon. Finalment hi ha sis ferits.
A Europa de tot això veiem únicament les imatges dels bolivarians defensant-se i enlloc de parlar del dret legítim a la defensa davant el violent atac gratuït antichavista, se'ns parla de violència gratuïta i indiscriminada de cossos chavistes que entren a la universitat.
Aquestes son les ultimes gotes necessàries per acabar d'intoxicar la opinió pública local i global i per acabar d'omplir el got que justifiqui, com es feu 5 anys enrere, un nou cop d'estat que deposi el president Hugo Chavez i els canvis socials i democràtics que viu el país, un cop que des de tots i cadascun dels mitjans hegemònics a Europa -de la Cope a la Ser, d l'Abc a El Pais, d'Antena 3 a Tv3, com en un nou No-do corporatiu global- s'ha generat per activa i passiva la imatge falsa però eternament repetida d'un president autoritari i populista, ben lluny de la realitat al país, en un distanciament de la realitat que podem constatar en un exemple concret amb la descripció d'aquest atac i la seva resposta. La raó de fons de la protesta se'ns presenta com el rebuig a la reforma constitucional que en paraules de Lorenzo Milà al Telediario de TV1 "eternizará a Chavez en el poder”, com d'altres formes ens ho han deixat entendre els altres mitjans. Obliden de mencionar un detall important. S’eternitzarà només si és votat eternament, doncs la reforma que proposa consisteix senzillament en canviar de la forma nordamericana a l'espanyola, on un Felipe Gonzalez no s'ha de limitar a dos mandats, sinó que si és votat pot accedir a tres quatre o cinc eleccions, com ell féu... només si es votat democràticament. Tanta por és te a la democràcia quan un president revolucionari i alhora democràtic te una popularitat d'entre el 60 i el 80%?
Cal que observem i fiscalitzem bé els nostres mitjans de comunicació hegemònics a casa, els constrastem amb les informacions que ofereixen altres mitjans com
http://www.telesurtv.org/
http://www.aporrea.org/
http://www.rebelion.org/
http://www.gobiernoenlinea.ve/
i observem d'aprop quina actitud i quin posicionament tindran. i si seran enganyats per les seves fonts o ens voldran enganyar de forma plenament conscient. Espanya te molts interessos al país i al continent, que passen justament pel recolzament a les élites tradicionals filo-colonials que han governat des de fa dos segles i l'atac a les varies formes als governants que inicien canvis de justícia social i democràcia com actualment fan Chavez, Morales o Correa.
Vegeu les imatges i el text que en parla en aquest link, compareu-los amb el que ens diuen i ens diran els mitjans europeus, i treieu conclusions per vosaltres mateixos.
Salut!
dimecres, de desembre 13, 2006
diumenge, d’abril 30, 2006
Benvingut al Blog Cercle GAIA
Bienvenido al Blog Circulo GAIA
Wellcome to the Blog GAIA Circle
Bienvenu au Blog Cercle GAIA
Espacio virtual dedicado al estudio, difusión y debate de nuevas propuestas, tecnologías y análisis para comenzar a pensar y a construir efectiva y sistémicamente un mundo post-capitalista, post-industrial, justo, solidario y ecológico.
Bienvenido al Blog Circulo GAIA
Wellcome to the Blog GAIA Circle
Bienvenu au Blog Cercle GAIA
Espacio virtual dedicado al estudio, difusión y debate de nuevas propuestas, tecnologías y análisis para comenzar a pensar y a construir efectiva y sistémicamente un mundo post-capitalista, post-industrial, justo, solidario y ecológico.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
